No sé exactament quan vaig començar a necessitar un lloc com aquest.

Potser sempre havia estat ací i simplement no sabia que el buscava.

Durant molt de temps he escrit per ordenar coses. Frases soltes. Pensaments que apareixen conduint. Paraules apuntades massa ràpid al mòbil abans que desapareguen. Textos que comencen intentant parlar d'una cosa i acaben parlant d'una altra completament diferent.

Alguns no els ha llegit mai ningú. Altres potser no haurien d'haver eixit mai d'un calaix. Però últimament escriure s'ha convertit en una altra cosa. Potser perquè també jo estic en un altre lloc.

Hi ha moments de la vida en què les certeses comencen a fer soroll. Les coses que donaves per fetes deixen de semblar tan evidents. Et mires des d'un lloc estrany i et preguntes quan vas arribar exactament fins allí. Què has elegit. Què simplement ha anat passant. Què conserves perquè encara ho vols i què perquè no has sabut deixar-ho anar.

I comences a fer preguntes. Algunes arriben tard. Altres potser arriben exactament quan havien d'arribar. No tinc moltes respostes. Aquesta és probablement la primera cosa que hauria de deixar clara.

No he creat aquest lloc perquè haja entés res especialment important sobre la vida. Més bé al contrari. L'he creat perquè cada vegada entenc menys coses i, sorprenentment, cada vegada em sembla més interessant mirar-les. El temps, els afectes, les persones que arriben, les que se'n van, les que, d'alguna manera estranya, continuen estant quan ja no estan. El que diem. El que callem. La por. El desig. La necessitat de quedar-se i la necessitat de fugir.

Tot això que normalment queda sepultat davall dels dies perquè els dies tenen la mala educació de continuar passant encara que nosaltres no hàgem acabat d'entendre'ls.

Supose que aquest blog naix d'ahí. De la necessitat d'aturar-me alguna vegada.

No per trobar grans conclusions. Ni per convertir cada ferida en una lliçó. Ni per fingir que tot el que ens passa acaba tenint algun sentit. Hi ha coses que simplement passen. Hi ha coses que fan mal. Hi ha persones que ens canvien. I hi ha preguntes que potser ens acompanyaran sempre.

Vull poder escriure també sobre això. Sense haver d'arribar necessàriament a cap lloc. No sé encara què acabarà sent aquest espai.

I m'agrada que siga així.

Hi haurà coses molt meues i altres en què, espere, algú es reconega. Pensaments que hui em semblaran certs i que potser d'ací a un any llegiré preguntant-me qui era aquell que els va escriure.

No em preocupa. També som això. Versions successives de nosaltres mateixos intentant entendre's. Potser per això no espere coherència absoluta d'aquest lloc. Espere honestedat. La suficient, almenys, per poder tornar algun dia a aquests textos i reconéixer la persona que era quan els vaig escriure.

I si algú arriba fins ací i troba alguna cosa seua entre les meues paraules, encara millor. No perquè pensem igual, sinó perquè potser hi ha silencis que, encara que siguen diferents, s'assemblen.

Al final, vivim envoltats de soroll. El que ens arriba de fora, el que fabriquem nosaltres i el que fem precisament perquè algunes coses no s'escolten massa.

Però de vegades tot calla. I aleshores queda alguna cosa.

Una pregunta.

Una absència.

Una persona.

Una por.

Un desig.

Nosaltres.

Aquest lloc comença allí.

On acaba el soroll.