Sempre m'ha costat explicar qui soc.

No perquè siga especialment misteriós. Tant de bo. Simplement, mai he sabut molt bé què s'espera que contestem quan algú ens pregunta una cosa així.

Podria començar pel que faig, però no soc només allò que faig. Podria parlar de les coses que m'agraden, però tampoc soc una llista de llibres, cançons, pel·lícules o llocs. Podria contar d'on vinc, què he estudiat, on treballe, les coses que he aconseguit. Tot seria cert. I, d'alguna manera, tot diria molt poc de mi.

Així que provaré d'una altra manera.

Soc algú que pensa massa. Probablement molt més del que resulta saludable per a qualsevol decisió senzilla. Puc donar vint voltes a una conversa que va durar cinc minuts i trobar una resposta perfecta unes sis hores després, quan ja no serveix absolutament per a res.

M'interessa quasi tot allò que obliga a fer preguntes. La història, perquè està plena de gent que creia saber què estava fent. La ciència, perquè és una de les formes més boniques que hem inventat d'admetre que no ho sabem. Els llibres, perquè de vegades algú que va morir fa dos-cents anys escriu una frase i té la poca consideració d'explicar-te exactament què et passa.

M'agrada entendre les coses.

Aquest és probablement un dels meus problemes.

Durant molt de temps he pensat que, si aconseguia entendre alguna cosa, podria controlar-la. Les decisions. Les persones. El dolor. A mi mateix. Com si darrere de cada emoció hi haguera un mecanisme ocult que poguera desmuntar, observar damunt d'una taula i tornar a muntar correctament.

Amb els anys he descobert que no funciona així.

Hi ha coses que entens i continuen fent mal. Persones que coneixes profundament i continuen sorprenent-te. Decisions perfectament raonables que resulten equivocades i bogeries que, contra tot pronòstic, acaben salvant alguna cosa.

Afortunadament, la vida té molt poc respecte pels nostres esquemes.

Soc també bastant contradictori. Necessite la gent i necessite estar sol. M'agrada la calma i de tant en tant necessite incendiar alguna certesa. Em costa deixar anar les coses, però em fa por quedar-me massa temps en elles. Soc capaç de defensar una idea amb una convicció extraordinària i començar a dubtar-ne mentre encara l'estic explicant.

Cada vegada em preocupa menys.

Durant anys vaig pensar que madurar consistia a eliminar contradiccions. Ara sospite que consisteix més bé a aprendre a viure amb elles sense exigir-nos una coherència impossible.

Ensenye història, encara que supose que també podria dir que passe bona part de la meua vida intentant convéncer adolescents que coses que van passar fa dos mil anys tenen alguna relació amb ells. Sorprenentment, de vegades funciona.

M'agrada contar històries. Les que van passar i les que no. Potser perquè sempre he pensat que contar alguna cosa és una manera d'intentar comprendre-la. Escric per això. Per ordenar. Per recordar. Per discutir amb mi mateix. Per deixar constància d'algunes versions de mi abans que desapareguen.

I perquè hi ha coses que només descobrisc quan intente posar-les en paraules.

No tinc massa clar cap a on vaig. Fa uns anys aquesta frase m'hauria preocupat molt més.

Ara em sembla, fins i tot, una bona notícia.

Continue tenint plans. Responsabilitats. Persones que estime. Llocs als quals vull tornar i altres que encara no conec. Continue intentant construir alguna cosa que s'assemble a una vida que puga reconéixer com a meua.

Però cada vegada necessite menys saber exactament com acaba el mapa.

Supose que també per això existeix aquest lloc.

Per deixar algunes pedres pel camí.

Per poder tornar algun dia i recordar qui era.

I perquè, entre tot el soroll, encara estic intentant descobrir una cosa que probablement em portarà tota la vida:

qui soc quan tot calla.