On acaba el soroll

Hi ha moltes maneres d’anar-se’n sense moure’s de lloc.

Últimament me n’adone més. Potser perquè també comence a reconéixer les meues… Agafar el mòbil sense esperar cap missatge. Posar música només perquè la casa no estiga en silenci. Buscar alguna cosa que fer quan, en realitat, no hi ha res urgent. Escriure a algú. Eixir. Treballar. Pensar en els problemes dels altres. Inventar-me’n algun de meu que puga resoldre.

Qualsevol cosa que mantinga el món fent una mica de soroll.

Durant molt de temps no vaig pensar que això fora fugir. Fugir era una altra cosa. Era fer una maleta, tancar una porta, anar-se’n d’algun lloc.

Ara crec que també es pot fugir quedant-se exactament on estàs. Només cal no deixar mai prou silenci perquè aparega allò que estàs intentant no escoltar.

I el problema és que, tard o d’hora, el soroll s’acaba.

Arriba una nit en què ningú escriu. Un trajecte en cotxe sense conversa. Una casa que de sobte sembla massa gran. Un diumenge sense plans. Eixe moment abans de dormir en què ja no queda res que fer i el dia, per fi, deixa de protegir-te de tu mateix.

I aleshores apareixen coses.

No sempre són grans revelacions. Tant de bo. De vegades és només una tristesa que no saps exactament d’on ve. Una conversa que tornes a repetir mentalment buscant una frase que ja no pots canviar. Una persona que apareix sense haver-la convidada. Alguna cosa que hauries volgut dir. Alguna cosa que vas dir i ara voldries recuperar.

Altres vegades són preguntes. I les preguntes són pitjors. Perquè una tristesa pot passar. Una pregunta pot quedar-se vivint amb tu. He descobert que algunes de les coses que més em costa escoltar no són les que em diuen els altres. Són les que em dic jo quan ningú més està parlant. Potser per això busquem tant els altres. No només perquè els necessitem —que els necessitem—, sinó perquè de vegades la seua presència ens permet descansar una estona de nosaltres mateixos.

Hi ha persones que tenen aquesta capacitat estranya. Quan estan, el soroll de dins baixa. No perquè solucionen res. Ni tan sols perquè sàpien què està passant. Simplement, durant una estona, estar amb elles fa que habitar-te siga més fàcil. I quan se’n van, torna el silenci.

Crec que durant molt de temps vaig confondre això amb la soledat. Però no és exactament el mateix. La soledat és no tindre ningú. Açò és tindre’t a tu. Entre altres coses, com diu Albert Camus en Cal·lígula, sol no s’està mai:

“Soledat? Però, quina? Mai estem sols! Per tot arreu ens acompanya el mateix fard del futur i del passat! Els éssers als quals hem danyat estan amb nosaltres. I amb aquests encara seria fàcil. Però estan també aquells als que hem estimat, els que no hem estimat i ens han estimat, i els remordiments, el desig, l’amargor i el plaer… Tan de bo en lloc d’aquesta soledat enverinada de presències que és la meua, poguera gaudir de l’autèntica, del silenci i del tremolar d’un arbre! La soledat! La soledat l’habita un grinyolar de dents i en tota ella ressonen sorolls i clamors.”

I descobrir que, de vegades, tampoc saps massa bé què fer amb aquesta companyia. No m’agrada especialment admetre-ho.

M’agradaria poder dir que he aprés a estar sol, que gaudisc del silenci, que em conec perfectament i que he arribat a eixe lloc seré on un s’asseu amb els seus pensaments i tots es comporten educadament.

No és veritat.

Els meus pensaments tenen molt poca educació.

Arriben quan volen. Obren calaixos. Trauen coses que jo havia guardat amb molta cura. Fan preguntes inoportunes. Recuperen records a hores absurdes. De vegades conviden gent que ja no viu allí. I jo, moltes vegades, intente fer-los callar. Però cada vegada sospite més que potser no necessite fer-los callar.

Potser necessite escoltar-los.

No donar-los sempre la raó. No convertir cada emoció en una veritat ni cada por en una profecia. Simplement deixar que estiguen allí sense eixir corrent a buscar alguna cosa que les tape.

Això és el que estic intentant aprendre. A quedar-me.

Quedar-me quan alguna cosa fa mal sense necessitar entendre-la immediatament. Quedar-me davant d’una pregunta encara que no tinga resposta. Quedar-me amb una absència sense omplir ràpidament l’espai que ha deixat. Quedar-me en una nit dolenta sabent que no totes les nits necessiten ser salvades.

I sobretot, deixar d’esperar que algú altre faça habitable el lloc on jo visc. No significa no necessitar ningú. Em negue a creure en eixa idea tan repetida que primer hem d’estar completament bé a soles per poder estimar els altres. Som animals estranys, fràgils i socials. Necessitem que ens miren. Necessitem abraços. Necessitem una veu a l’altre costat. Necessitem sentir alguna vegada que algú ens diu, d’una manera o d’una altra: queda’t, estic ací.

Jo, almenys, ho necessite.

Però hi ha una diferència entre necessitar els altres i utilitzar-los per no haver d’estar mai amb tu. I aquesta diferència no sempre és fàcil de mirar. Potser créixer també és descobrir això. Que hi haurà persones que se n’aniran. Altres que voldríem que es quedaren i no podran. Algunes que estaran durant molt de temps i, malgrat tot, mai podran entrar en determinats llocs nostres.

Perquè hi ha una part del camí que ningú pot recórrer per nosaltres. Al final del dia, quan tot calla, queda una persona. La que ha estat en totes les habitacions. La que coneix totes les versions de la història. La que sap què vas sentir encara que aquell dia digueres que estaves bé. La que ha vist cadascuna de les teues fugides.

Tu.

Potser algun dia el silenci deixe de semblar-me un lloc buit. Potser descobrisca que mai ho va estar.

Estava jo.

I potser d’això es tractava. No d’aprendre a estar sol.

Sinó d’aprendre, per fi,

a quedar-me.