On acaba el soroll

Estàs en la llum que entra de matí
quan encara no he decidit despertar-me.
Estàs en el primer cafè,
en el silenci de la cuina,
en eixe instant en què el dia
encara no ha començat del tot.
Estàs en una cançó
que no buscava escoltar,
en una frase qualsevol
que de sobte diu massa.
Estàs en els carrers que conec,
en els que mai no hem recorregut,
en cada cantonada on, per un segon,
crec que podries aparéixer.
Estàs en la pluja contra els vidres,
en l’olor de la terra després de l’aigua,
en la lluna quan es queda quieta
damunt de les teulades.
Estàs en els llibres,
entre dues línies que no parlen de tu
però acaben parlant de tu.
Estàs en les coses que voldria contar-te,
en les que calle,
en les que comence a pensar
imaginant què diries.
Estàs en una taula amb una cadira buida,
en una copa que no omplisc,
en el costat del llit
que la nit fa més gran.

Em faltes en els matins.
Em faltes en les cançons.
Em faltes quan alguna cosa em fa riure
i durant un instant encara
busque compartir-la amb tu.
Em faltes en els dies bons,
perquè voldria donar-te una part.
Em faltes en els dies dolents,
perquè hi ha absències
que pesen més quan tot pesa.
Em faltes en els llocs coneguts
i en aquells on mai no hem estat.
Em faltes en allò que recorde
i, estranyament, també en allò
que encara no ha passat.
Em faltes en el que soc
quan ningú no em mira.
Em faltes en totes eixes petites coses
on, sense voler, t’has anat quedant.

I es pot evitar un lloc,
un carrer o una cançó.
Però com s’evita la llum?
Com s’evita el somni?
Com s’evita la pluja?
Com s’evita la lluna?
Com s’evita el silenci?
Com s’eviten els matins
quan tot desperta?

Per això és difícil que no et trobe a faltar.
Perquè no estàs en un lloc
al qual puga deixar d’anar.
Estàs en massa coses.
Estàs en tot.