On acaba el soroll

Si alguna vegada ella pensa que tot allò va ser un error, espere que recorde una cosa: que durant un temps algú la va mirar i va veure una dona extraordinària. No perfecta. Extraordinària. Que és molt més difícil.

Va veure les seues pors i no li van llevar bellesa. Va veure les contradiccions i no li van llevar coherència. Va veure les ferides i no la va considerar trencada. Va veure la fortalesa, però també el cansament que hi havia darrere. Va veure la dona que cuidava de tots i es va preguntar qui cuidava d’ella. Va veure tot allò que ella considerava normal perquè portava massa anys vivint dins de si mateixa.

No sé si existeix una manera més bonica de mirar algú.

I si algun dia, molt de temps després, ella torna a dubtar de si mateixa, m’agradaria pensar que recordarà aquells ulls. No els seus, sinó els d’ell, aquells ulls daurats del color de la mel. La manera com la miraven. No perquè necessite aquella mirada. Sinó perquè una vegada va existir.

I si algú va poder veure tot allò en ella, és perquè tot allò estava allí. Encara està allí. Que no confonga mai la persona que va encendre el llum amb la llum. Que no pense que, perquè ell ja no estiga a l’habitació, ha tornat la foscor. No. Ara sap on és l’interruptor. I potser eixe era el regal.

No que ell aconseguira que ella el necessitara. Justament el contrari. Que després d’ell es necessitara una mica més a si mateixa. Que es mirara amb més tendresa. Que es permetera voler coses. Que no tornara a confondre la resignació amb la pau ni el costum amb l’única vida possible. Que recordara que continua sent aquella dona capaç de vibrar, de riure massa fort, d’emocionar-se,de tindre por i avançar igualment. Aquella dona que ell va veure des del principi.

La dels ulls d’un color que mai no va saber anomenar.

Potser per això algunes històries no necessiten acabar juntes per haver sigut històries d’amor. Potser l’amor no sempre es mesura pel temps que aconseguim retenir algú. Potser, alguna vegada,es mesura per la quantitat de vida que deixem desperta quan ens n’anem.

I si, després de tot, ella és més ella; si algun dia es mira al’espill i és capaç de veure, encara que siga durant un segon, la dona que ell veia; si torna a riure d’aquella manera; si es permet desitjar; si recorda que ser valenta no significa no tindre por; si un dia algú li diu que és extraordinària i, en lloc de negar-ho immediatament, somriu; aleshores res del que va passar haurà sigut inútil.

Ni les mirades, ni les converses., ni aquella possibilitat impossible, ni la por, ni la distància, ni tan sols el dolor.

Perquè potser ell no havia arribat a la seua vida perquè ella es quedara amb ell. Potser havia arribat perquè, durant un trosset del camí, ella poguera tornar a trobar-se. I aleshores la història canvia completament. Perquè ja no és la història d’un home que va estimar una dona que no podia tindre. És la història d’un home que va veure una dona que havia oblidat una part de la seua pròpia llum i que, per alguna raó que mai no sabria explicar, des del primer dia que la va veure amb aquell vestidet roig només va desitjar una cosa per a ella: que fora feliç.

Amb ell. Sense ell. Malgrat ell. Després d’ell. Feliç.

I potser estimar algú de veritat siga, al final, això: desitjar amb totes les forces que arribe a convertir-se en tot allò que tu ja vas veure en ella, encara que el lloc des d’on ho contemples haja de quedar-se buit.

I hi ha una última cosa que m’agradaria que ella aprenguera de tot açò. Que si algun dia algú torna a mirar-la així, se n’adone. De seguida. Que no necessite cent converses, mil missatges ni una acumulació absurda de casualitats per començar a sospitar que està passant alguna cosa. Que no faça el que va fer aquesta vegada. Que no busque explicacions més senzilles. Que no pense que és simpatia. Que no pense que aquella persona és així amb tot el món. Que no reduïsca cada gest fins a convertir-lo en una cosa insignificant només perquè li costa imaginar que algú puga sentir alguna cosa tan gran per ella. Que no tarde tant a comprendre-ho.

Perquè ara ja sap com és.

Sap com mira algú que la veu de veritat. Sap la diferència entre que algú l’escolte i que algú vulga escoltar-la. Entre que algú li pregunte com està i que necessite saber la resposta. Entre que algú li diga que està guapa i que algú es quede, durant un instant, sense saber molt bé què dir quan la mira. Sap com és quan algú sent curiositat per les coses que pensa, no només per les coses que fa. Quan recorda una frase que ella havia oblidat haver dit. Quan nota un canvi minúscul en la seua veu. Quan sap que alguna cosa li passa abans que ella diga que li passa alguna cosa. Quan vol conéixer no sols la dona forta, divertida, intel·ligent i capaç que veu tot el món, sinó també la que dubta, la que té por, la que es cansa, la que alguna vegada necessita que algú li diga:

—No cal que pugues amb tot ara.

Ja coneix eixa mirada. I això significa que, si algun dia torna a trobar-la en uns altres ulls, no començarà de zero. La reconeixerà. O això espere. Espere que algun dia, si algú torna a mirar-la com si acabara de descobrir alguna cosa extraordinària, ella no abaixe els ulls pensant que exagera. Que no faça una broma. Que no diga «no és per a tant». Que no intente convéncer aquella persona que s’equivoca. Que no li enumere els seus defectes com si haguera de demostrar-li que ha fet malament els càlculs. Que no pense immediatament: si em coneguera de veritat, no em miraria així. Perquè aquesta vegada ja sap que pot passar exactament el contrari. Que algú la conega de veritat. I que siga precisament per això que la mire així.

M’agradaria que, si algun dia ocorre, hi haja un instant en què ella ho reconega. Potser estaran parlant de qualsevol estupidesa. Potser estarà rient. Potser contarà alguna cosa que li importe i, en alçar els ulls, trobarà l’altra persona mirant-la en silenci. I aleshores ho sabrà. No perquè aquella mirada siga igual. Ningú mira exactament igual. Sinó perquè recordarà la sensació. Aquella estranya quietud. Aquella manera de sentir que, durant uns segons, algú no està mirant la teua cara. Està mirant-te a tu.

I espere que alguna cosa dins d’ella diga:

—Ah. Açò. Ja sé què és açò.

I que aquesta vegada no tarde tant.

Però sobretot espere que no pense en ell. O que, si ho fa, siga només un segon. No voldria convertir-se en la mesura amb què compare totes les persones que vinguen després. Seria una manera terrible de quedar-se.

No.

El que voldria és haver-li deixat alguna cosa molt més útil que un record. Un criteri. Que sàpiga com se sent quan algú la tracta amb tendresa sense infantilitzar-la. Quan algú admira la seua força sense exigir-li que siga forta sempre. Quan algú celebra la seua llibertat en lloc de sentir-se amenaçat per ella. Quan algú no intenta reduir-la perquè càpiga millor en la seua vida. Quan algú té curiositat per ella fins i tot després d’haver-la coneguda. Sobretot després d’haver-la coneguda.

Que sàpiga que això existeix. Que no és massa. Que no és una fantasia. Que no està demanant l’impossible si alguna vegada desitja sentir-se així.

Perquè ja li ha passat.

I una vegada que algú t’ha volgut sense demanar-te que sigues més menuda, costa molt tornar a creure que fer-se menuda és amor.

I si algun dia troba algú que la mire així, espere que siga valenta. No valenta com ho ha sigut tantes vegades, apretant les dents i suportant. Una altra classe de valentia. La de deixar-se voler. La d’acceptar una paraula bonica sense discutir-la. La de no fugir immediatament d’allò que la commou. La de preguntar-se què vol abans de preguntar-se què hauria de voler. La de no convertir la por en una resposta abans que la vida haja acabat de formular la pregunta.

Que mire aquella persona. Que mire després cap a dins. I que decidisca, lliurement, sense deutes, sense fantasmes, sense haver de demostrar res a ningú. Ni tan sols a l’home que, molts anys abans, va ser el primer amirar-la d’aquella manera.

I hi ha alguna cosa preciosa en imaginar-ho.

Ell no sabrà quan passe. Probablement no sabrà ni que ha passat. Estarà en algun altre lloc, vivint la seua vida, ignorant que en una cafeteria, en un carrer, en una aula, en una biblioteca, en un museu, en qualsevol racó del món, algú acaba de mirar aquella dona i ha descobert els seus ulls de color impossible.

Potser aquella persona tardarà també una estona a entendre què li està passant. Potser començarà buscant excuses per parlar amb ella. Potser voldrà seure prop. Potser descobrirà que els dies són una mica millors quan ella apareix. Potser, sense saber per què, començarà també a preocupar-se per la seua felicitat.

I ella, aquesta vegada, ho notarà. Somriurà. Perquè ja coneix la mirada. I espere que aleshores recorde, no una persona, sinó una certesa:

— Ah, sí. Jo també puc ser mirada així.

I continue. Que no es quede atrapada en el record. Que no busque reproduir-lo. Que no intente tornar a aquella història. Que vaja cap a la nova. Perquè potser aquesta era una altra de les coses que aquell xic havia vingut a ensenyar-li sense saber-ho: que ser vista així no havia sigut un accident. Ni un delicte. Que no havia tingut una sort irrepetible. Que aquella mirada no parlava només de qui la mirava. Parlava també d’ella. I si uns ulls van poder trobar tot allò una vegada, uns altres podran trobar-ho de nou.

Potser aleshores entendrà definitivament el regal. Ell no volia ser l’últim home que la mirara així. Ni tan sols volia ser el que millor ho fera. Volia que, després d’haver conegut aquella mirada, ella no tornara a conformar-se amb una vida en què ningú la mirara de veritat. Que si algun dia arribava algú capaç de veure aquella dona extraordinària que ella encara tenia la temptació de negar, no necessitara que li ho explicaren durant mesos. Que se n’adonara deseguida.

I que aquesta vegada, si ella també sentia alguna cosa, no tinguera por de creure-s’ho. Perquè potser aquesta seria la manera més estranya i més definitiva d’haver-la estimada: no aconseguir que recordara per sempre com la mirava ell, sinó aconseguir que mai més oblidara com mereixia ser mirada.