Llibertat i vertigen

Ens han ensenyat a desconfiar del vertigen. A buscar terra ferma, a calcular els passos, a pensar bé les conseqüències, a no prendre decisions que puguen alterar massa l’ordre de les coses. I probablement està bé. Hi ha una edat en què un comença a comprendre que la prudència no és necessàriament covardia, que algunes cicatrius podrien haver-se evitat i que no tot precipici mereix el salt. Aprenem a construir una vida habitable: un lloc segur, unes rutines, algunes certeses, persones que sabem que continuaran allí demà. Ens costa anys aconseguir una certa calma i seria absurd menysprear-la.

Però després, de tant en tant, passa alguna cosa.

Algú. Una decisió. Un viatge. Una conversa que s’allarga més del compte. Una porta que sabem que probablement no hauríem d’obrir. Una d’eixes idees que apareixen sense haver sigut convidades i que, per molt que intentem tornar-les al lloc d’on han vingut, decideixen quedar-se. I de sobte aquella vida tan ben ordenada continua sent bona, però ja no sembla suficient. Perquè hem recordat una sensació que havíem oblidat: el vertigen.

No parle de destruir-ho tot. Ni de confondre la llibertat amb la inconsciència. Ni d’eixa retòrica una mica barata que ens diu que cal abandonar-ho tot, perseguir els somnis i viure cada dia com si fora l’últim. Si visquérem realment cada dia com si fora l’últim, probablement al tercer hauríem arruïnat la nostra vida. Parle d’una cosa molt més petita i, precisament per això, molt més difícil: acceptar que no podem controlar-ho tot.

Potser la llibertat comença exactament allí.

Perquè mentre només elegim allò que sabem com acabarà, mentre recorrem únicament els camins dels quals coneixem el destí, potser estem decidint, sí, però sempre dins d’un mapa que ja estava dibuixat. La llibertat de veritat té alguna cosa d’intempèrie. Obliga a assumir que podem equivocar-nos. Que podem perdre. Que allò que comença pot acabar. Que podem voler una cosa i descobrir després que no era com l’havíem imaginada. I que, malgrat tot, hi ha ocasions en què decidim avançar.

Per això llibertat i vertigen s’assemblen tant.

Hi ha vertígens, a més, que una vegada els tastes fan que una vida massa ordenada deixe de resultar tan atractiva. No perquè vulgues viure permanentment al límit —ningú pot viure així—, sinó perquè descobreixes que existeixen llocs als quals només s’arriba apartant-se una mica del camí. Un poc d’incertesa. Alguna decisió poc prudent. Eixa sensació de potser no hauríem… just abans de fer-ho igualment. I, amb una mica de sort, algú al costat que faça que perdre el nord parega una idea extraordinàriament bona.

Potser per això m’agrada tant una frase que vaig escriure fa poc:

Vull no necessitar-te per res, però triar-te per a tot.

Cada vegada estic més convençut que hi ha una diferència enorme entre necessitar algú i elegir-lo. Necessitar pot convertir-se fàcilment en por: por que se’n vaja, por de quedar-nos sols, por de descobrir que sense aquella persona no sabem qui som. Elegir és una altra cosa. Elegir significa poder caminar sol i, tanmateix, preferir caminar al seu costat. Significa que la porta està oberta i que precisament per això té valor quedar-se. No és dependència. És llibertat.

I probablement no hi ha res que produïsca més vertigen que això.

Perquè quan algú es queda perquè et necessita, existeix una certa seguretat. Però quan dues persones podrien anar-se’n i decideixen continuar acostant-se, no hi ha garanties. Només una elecció que ha de tornar a fer-se. Hui. Demà. I després ja veurem.

Potser hem convertit massa vegades la seguretat en l’objectiu últim de la vida. Volem saber què passarà, amb qui estarem, on viurem, què sentirem, què haurem aconseguit d’ací a cinc anys. Fem plans perquè necessitem la ficció que el futur és un territori que pot administrar-se. Posem dates, objectius, terminis. Construïm baranes.

I les baranes són útils.

Però les millors coses que ens han passat difícilment apareixien en cap dels nostres plans.

Hi ha persones que no havíem previst conéixer. Converses que no haurien d’haver durat fins a les sis de la matinada. Viatges que no tocaven. Besos que probablement no figuraven en l’agenda. Decisions que, analitzades amb absoluta racionalitat, potser hauríem descartat. I, tanmateix, quan mirem enrere, moltes vegades descobrim que allí estava la vida. No necessàriament en les decisions correctes, sinó en aquelles que ens van obligar a estar completament presents mentre les preníem.

Això tampoc significa que tot risc valga la pena. Alguns precipicis només són precipicis. Hi ha decisions imprudents que simplement acaben malament, persones per les quals no hauríem d’haver-nos quedat i camins dels quals haguera sigut millor tornar abans. Madurar també consisteix a aprendre aquesta diferència. Però seria trist que, després d’haver aprés a protegir-nos, acabàrem protegint-nos també de tot allò capaç de commoure’ns.

Perquè evitar el dolor té un preu que poques vegades confessem: de vegades implica evitar també la possibilitat de sentir alguna cosa extraordinària.

I no sé si vull una vida completament a salvo de mi mateix.

Preferisc conservar algun lloc sense mapa. Alguna decisió que no puga justificar del tot. Alguna nit que l’endemà em faça pensar que potser no era una idea especialment sensata. Alguna persona davant de la qual no necessite res i, precisament per això, puga voler-ho tot.

Potser això és arriscar-se quan ja no tenim vint anys. No saltar sense mirar, sinó mirar perfectament cap avall, entendre la distància, saber que existeix la possibilitat de fer-nos mal… i decidir si hi ha alguna cosa a l’altra banda que mereix el vertigen.

I si la resposta alguna vegada és sí, acostar-nos un poquet més a la vora.

Al capdavall, estem a la Terra quatre putos dies.

I tinc la inquietant sensació que ja només ens en queden dos.