On acaba el soroll

I. El que realment toca

Havien tornat a seure després de caminar una bona estona. La pluja havia cessat definitivament i la nit conservava aquella olor de terra humida que fa que els carrers coneguts semblen, durant uns instants, llocs diferents. Des del banc podien veure les finestres il·luminades dels edificis, cadascuna amb una vida darrere, amb els seus costums, les seues renúncies i les seues petites representacions quotidianes. Ella havia estat pensant en alguna cosa que ell havia dit abans, en aquella insistència a considerar injust que les persones abandonaren allò que les feia felices per satisfer expectatives alienes. Hi havia una part del seu argument que compartia completament, però també una contradicció que volia posar damunt la taula.

—Hi ha una cosa que no acabe d’entendre —va dir ella—. Portes tota la vesprada parlant de no fer el que toca, com si actuar correctament fora una mena de condemna.

—No he dit que no vulga fer el que toca.

—Ho sembla.

—És que potser estem utilitzant malament l’expressió.

Ella va girar el cap per mirar-lo.

—Explica’t.

Ell va contemplar durant uns segons la plaça, buscant una manera de formular una idea que feia temps que li rondava pel cap.

—Crec que hem acceptat una definició profundament equivocada de què significa fer el que toca. Ho diem quan acudim a un lloc on no volem estar, quan acceptem una invitació que no ens abellix, quan passem una vesprada amb algú només perquè considerem que hauríem de fer-ho. Ho diem quan abandonem una cosa que ens importa perquè resulta més fàcil deixar-la que explicar per què volem conservar-la. I ho diem, sobretot, quan prenem una decisió pensant en com serà vista pels altres, encara que siga completament contrària al que sentim.

—De vegades això forma part de les responsabilitats.

—Sí, però no estic parlant de les responsabilitats reals. Estic parlant d’eixa necessitat de representar permanentment que complim amb el paper que ens han assignat. Que som les persones que s’espera que siguem. Que estem on hauríem d’estar. Que la nostra vida segueix un ordre comprensible, respectable, socialment acceptable. Encara que per dins no hi haja res que s’assemble a la felicitat.

Ella va creuar les mans sobre els genolls.

—Les aparences.

—Exactament. Hem confós fer el que toca amb fer allò que queda bé. I jo crec que hauríem de començar a entendre-ho just al contrari.

—Com?

—Fer el que toca hauria de significar actuar d’acord amb allò que realment sentim, amb el que sabem que és honest i amb el que dona sentit a la nostra vida. Hauria de ser atrevir-nos a anar a contracorrent quan el corrent ens porta cap a una vida que no volem. Hauria de significar deixar de representar un paper només perquè els altres se senten tranquils veient-nos representar-lo.

Ella va romandre en silenci. Ell va continuar, ara amb una veu més baixa.

—Jo no vull fer allò que socialment se suposa que toca quan això implica fer-me mal. I tampoc vull fer mal a altres persones fingint que sent alguna cosa que no sent, o fent-los creure que tot està bé quan no ho està. Perquè això no és actuar correctament. És una mentida amb bona reputació.

II. La fotografia

Un grup de persones va aparéixer a l’altre extrem de la plaça. Eixien d’un restaurant i caminaven entre rialles, embolicades en abrics i bufandes. Una de les dones va demanar als altres que s’aturaren davant d’una façana il·luminada. Van agrupar-se, es van arreglar la roba, van acostar els caps i van somriure cap al telèfon que un d’ells sostenia amb el braç estés. La fotografia va necessitar diversos intents. Després, tan bon punt van comprovar que havia eixit bé, cadascú va recuperar l’expressió anterior i van continuar caminant, ara sense aquella alegria que uns segons abans semblava omplir-los les cares.

Ell els havia observat amb una atenció que ella va trobar divertida.

—Ja estàs pensant alguna cosa terrible sobre la humanitat —va dir.

—No necessàriament sobre ells. Ni tan sols sé si s’ho estaven passant bé.

—Doncs no els jutges.

—No els jutge. Però la imatge m’ha fet pensar en una cosa.

—Quina?

—En la quantitat de fotografies que fem per demostrar una felicitat que no estem sentint.

Ella va tornar a mirar el grup, que ja s’allunyava.

—També fem fotografies per recordar moments bonics.

—Per descomptat. Però no parle d’eixes. Parle de les altres. De les que es fan perquè convé que existisquen. Perquè algú les veja, perquè algú comprove que tot va bé, perquè la nostra vida continue semblant allò que se suposa que hauria de ser. De les fotografies en què els somriures estan perfectament col·locats, però els ulls no han aconseguit participar en la representació.

Ella va deixar escapar un sospir.

—Hi ha fotografies així.

—Sí. I em resulten terriblement tristes. No per la fotografia, sinó pel que representa. Perquè imagina haver d’arribar al punt de fabricar proves de la teua pròpia felicitat, no per conservar-la, sinó per convéncer els altres que existeix. Estar en un lloc on no vols estar, al costat de persones amb les quals en aquell moment no et sents bé, i sentir l’obligació d’immortalitzar l’escena com si fora una celebració.

—Potser és una manera d’intentar que les coses funcionen.

—Potser. I no sempre és falsa. Hi ha dies roïns en qualsevol vida, i una fotografia no ha de contenir tota la veritat d’una persona. Però una cosa és intentar recuperar una alegria i una altra representar-la perquè no s’atrevisquen a fer-nos preguntes. Somriure per a una càmera no hauria de convertir-se en el substitut de preguntar-nos per què hem deixat de somriure quan ningú no ens mira.

Ella va assentir lentament.

—El problema és quan ja no importa com et sents, sinó com sembla que et sents.

—Exacte. Quan la imatge d’una vida acaba tenint més valor que la vida mateixa. Quan importa més que et vegen feliç que no ser-ho de veritat. I tot això ho justifiquem amb les mateixes paraules de sempre: perquè toca. Perquè s’ha de fer. Perquè és el que correspon.

Va fer una pausa.

—Però jo crec que és precisament en eixos moments quan fem el que no toca.

III. L’obligació de semblar feliços

El silenci que va seguir no era incòmode. Ella semblava haver trobat en aquella última afirmació una idea que mereixia ser examinada més atentament. Durant anys havia escoltat, i també havia utilitzat, expressions com «és el que hi ha», «les coses són així» o «és el que toca», gairebé sempre amb la intenció de tancar una discussió que no tenia una solució fàcil. No s’havia preguntat massa sovint fins a quin punt aquelles paraules convertien decisions personals en obligacions aparentment inevitables, ni com podien servir per justificar una distància creixent entre la vida que una persona mostrava i la que realment sentia.

—Aleshores, segons tu, fer el que toca seria fer allò que et fa feliç.

—No exactament qualsevol cosa que em faça feliç. No voldria convertir la felicitat en una excusa per ignorar les conseqüències del que fem. Però sí que crec que, si una cosa és bona per a tu, si et fa sentir viu, si t’ajuda a ser millor persona i no exigeix fer mal injustament a ningú, hauries de tindre una raó molt poderosa per abandonar-la. I «què diran», «no queda bé» o «algú espera una altra cosa» no em semblen raons suficients.

—Però podem fer feliç una persona fent alguna cosa que no ens abellix.

—Naturalment. I això pot ser una expressió preciosa d’afecte. El que qüestione és convertir-ho en una obligació permanent. Fer alguna cosa per amor no és el mateix que fer-la per por. I, sobretot, no és el mateix voler fer feliç algú que sentir-te obligat a demostrar contínuament que el fas feliç.

Ella es va quedar mirant-lo.

—Això és important.

—Molt. Perquè de vegades acabem fent gestos que no sentim, no per la felicitat de l’altra persona, sinó perquè necessitem que els altres ens vegen fent-los. I eixa necessitat d’aprovació pot arribar a ser tan forta que deixem de preguntar-nos si els gestos són sincers.

—Com quan algú es preocupa més perquè els altres pensen que tot va bé que perquè realment vaja bé.

—Exactament. Quan dediquem més esforç a sostindre l’aparença d’una relació que a cuidar la relació mateixa. Quan ens importa més assistir a un acte, aparéixer en una fotografia o complir una expectativa que mantindre una conversa honesta. És terrible, perquè podem arribar a fingir una felicitat davant dels altres mentre descuidem precisament les coses que ens permetrien sentir-la.

Ella va abaixar els ulls.

—La sinceritat també pot fer mal.

—Sí. Però hi ha una forma de crueltat en prolongar indefinidament una mentida només perquè sembla més amable que la veritat.

—No totes les coses que sentim necessiten ser dites.

—Ni totes les veritats han de convertir-se en una confessió. Però hauríem de poder viure sense haver de demostrar sentiments que no tenim. I, sobretot, sense sentir vergonya dels que sí que tenim.

IV. Anar a contracorrent

Una ràfega de vent va moure les branques dels arbres de la plaça i va fer rodar unes fulles humides per la vorera. Ella es va ajustar el jersei i va arreplegar la bossa que havia deixat al seu costat. No tenia pressa per alçar-se. Hi havia alguna cosa en aquella conversa que havia anat canviant de naturalesa. Ja no parlaven simplement de les petites obligacions socials ni de la incomoditat de decebre els altres, sinó d’una qüestió molt més íntima: fins a quin punt estaven disposats a defensar la vida que desitjaven quan aquella vida deixava de coincidir amb el que el seu entorn considerava correcte.

—Hi ha una cosa que em preocupa del que dius —va advertir ella—. Que tothom podria acabar justificant qualsevol decisió en nom de la seua felicitat.

—És cert. Per això no n’hi ha prou amb voler una cosa. També cal preguntar-se si és justa, si és honesta, si respecta els compromisos que realment hem assumit. Però tampoc no podem fer el contrari: considerar que una decisió és correcta només perquè els altres l’aproven.

—Això últim passa molt.

—Constantment. I hem acabat anomenant-ho maduresa. Adaptar-se, comportar-se com toca, no complicar les coses, acceptar el lloc que ens correspon. Com si la bondat consistira a fer-se cada vegada més menut fins que ningú no poguera sentir-se incòmode amb la nostra existència.

Ella va somriure tristament.

—Tens una manera molt dramàtica de dir les coses.

—És possible —va admetre ell—. Però pensa en això: una persona pot passar anys intentant descobrir qui és, què vol, quines persones li fan bé, quines activitats li donen sentit a la vida. Pot trobar, finalment, un lloc on no necessita fingir, una amistat que li permet ser com realment és, una manera de viure que li desperta una alegria que no havia conegut mai. I després arriba un moment en què tot això entra en contradicció amb el que s’espera d’ella.

—No sempre es pot conservar tot.

—Ja ho sé. Però m’agradaria que no consideràrem admirable que renunciara automàticament a allò que l’ha fet feliç. Que no celebràrem la seua capacitat d’adaptació abans de preguntar-nos quant li ha costat. Que no confonguérem el silenci amb la tranquil·litat ni l’absència de conflictes amb una vida ben viscuda.

Ella el va observar uns segons.

—Potser fer el que toca exigeix, de vegades, decebre algú.

—Segurament. I això és el que ens costa tant acceptar. Que actuar correctament pot implicar que algú no estiga content amb la nostra decisió. Que ser honest pot fer-nos quedar malament. Que cuidar una cosa que estimem pot exigir explicar per què no estem disposats a abandonar-la.

—O deixar de fingir que som feliços quan no ho som.

—També. Sobretot això. Perquè no hi ha res de noble a fabricar una vida aparentment perfecta mentre la vida real se’ns escapa per les mans.

V. El que tocaria

Van començar a caminar cap al carrer on havien de separar-se. La nit havia refrescat considerablement i els últims establiments abaixaven les persianes. Ell parlava ara amb menys vehemència, com si haguera anat deixant pel camí la indignació inicial i només li quedara una tristesa serena davant la possibilitat que les persones acabaren vivint de manera tan diferent de com voldrien. Ella l’escoltava, però ja no es limitava a respondre als seus arguments. També havia començat a imaginar quantes vegades havia utilitzat aquella expressió sense pensar en el que significava.

—Aleshores potser hauríem de recuperar les paraules —va dir ella.

—Quines?

—Les mateixes que estàs criticant. «Fer el que toca».

Ell va girar el cap.

—Com?

—Deixar de dir-ho quan fem allò que els altres esperen i començar a dir-ho quan fem allò que realment considerem correcte. Encara que no siga fàcil. Encara que no quede bé. Encara que ningú no ens felicite per haver-ho fet.

Ell va somriure.

—Això sí que m’agrada.

—Perquè, si ho penses, anar a contracorrent també pot ser una responsabilitat. La responsabilitat de no abandonar-te, de no mentir-te, de no convertir la teua vida en una representació permanent.

—Exactament.

—Però també la de no utilitzar la teua felicitat per justificar qualsevol cosa.

—Per descomptat. Jo no parle de passar per damunt de ningú. Parle de deixar de passar contínuament per damunt de nosaltres mateixos.

Ella va assentir.

—Aleshores fer el que toca no seria sempre fer el que ens resulta més fàcil.

—No. De vegades seria tot el contrari. Seria tindre una conversa incòmoda en lloc de continuar fingint. Dir que no quan voldríem dir que no. Defensar una amistat que ens importa, encara que algú no l’entenga. Continuar dedicant temps a les coses que ens fan sentir vius, encara que els altres consideren que hauríem de dedicar-lo a coses més respectables. Deixar de fer fotografies destinades a convéncer el món que som feliços i començar a buscar moments que ens facen oblidar que portem un telèfon a la butxaca.

Ella va riure suaument.

—Això últim t’ha quedat bé.

—De tant en tant em passa.

Van arribar a la cantonada. Ella havia de continuar recte i ell girar cap a l’esquerra. Durant uns segons es van quedar allí, com si tots dos saberen que la conversa havia arribat al lloc on havia d’arribar.

—Saps què crec? —va dir ella.

—Què?

—Que de vegades ens compliquem molt la vida intentant que semble senzilla.

Ell va deixar anar una rialla breu.

—Potser eixa és la millor definició de tot açò.

—Doncs ja està. Potser hauríem de deixar de preocupar-nos tant per com es veu la vida des de fora.

—Potser hauríem de preocupar-nos més per com se sent des de dins.

Ella va somriure.

—Això seria fer el que toca.

Ell va assentir. No perquè hagueren resolt res definitivament, sinó perquè, per una vegada, aquelles paraules li semblaven ben utilitzades.

VI. Perquè toca

De camí a casa, va pensar en totes les vegades que havia escoltat aquella expressió pronunciada amb una resignació tranquil·la, com si continguera una saviesa antiga que no admetia discussió. Perquè toca. Una justificació breu, còmoda, aparentment innocent, que servia per donar per acabades converses i per evitar preguntes que potser haurien canviat moltes coses. Amb aquelles dues paraules s’havien justificat obligacions necessàries, però també innombrables renúncies absurdes; s’havien defensat gestos d’autèntica generositat, però també representacions buides, somriures impostats i decisions preses únicament per no alterar la tranquil·litat dels altres.

Havia conegut persones que semblaven haver organitzat tota la seua existència al voltant del que s’esperava d’elles. Persones que acudien puntualment als llocs adequats, deien les paraules convenients, mantenien les aparences necessàries i sabien col·locar-se davant d’una càmera amb un somriure impecable. Persones capaces de complir amb totes les expectatives sense preguntar-se mai si les expectatives tenien algun sentit. No eren necessàriament persones infelices, perquè ningú no podia saber què hi havia darrere de cada vida, però algunes havien après tan bé a representar el benestar que semblaven haver oblidat la possibilitat de buscar-lo fora d’aquella representació.

I li semblava especialment dolorós que la societat recompensara sovint aquella capacitat de fingir. Que una persona poguera rebre admiració per la seua estabilitat quan en realitat estava resignada, per la seua discreció quan simplement havia aprés a callar, per la seua responsabilitat quan feia temps que havia deixat de preguntar-se què desitjava. Que es considerara exemplar algú que mai no incomodava ningú, encara que això li exigira trair diàriament una part de si mateix.

No defensava una felicitat irresponsable ni una vida sense compromisos. Sabia que estimar també era cedir, que conviure significava negociar i que no tot desig podia convertir-se en una decisió sense tindre en compte les conseqüències. Però cada vegada tenia més clar que hi havia una diferència essencial entre renunciar a alguna cosa perquè un compromís legítim ho exigia i abandonar-la per mantindre una aparença. Entre cuidar els sentiments d’una persona i permetre que aquells sentiments decidiren permanentment els límits de la pròpia vida. Entre fer una cosa per amor i fer-la perquè algú poguera veure que l’havíem feta.

Potser, després de tot, fer el que toca no consistia a seguir el corrent, sinó a saber quan calia abandonar-lo. No era repetir els gestos que els altres esperaven, sinó trobar el valor de deixar de representar-los quan havien perdut el sentit. No era somriure davant d’una càmera per demostrar que una vida funcionava, sinó intentar construir una vida en què el somriure apareguera sense que ningú haguera de demanar-lo.

Fer el que toca hauria de ser, també, atrevir-se a conservar les coses que ens fan bé. No abandonar una amistat només perquè resulta difícil d’explicar, ni permetre que el temps i les convencions convertisquen en una presència ocasional algú que ha arribat a ocupar un lloc essencial en la nostra vida. No deixar morir una alegria només perquè altres persones consideren que ha durat massa. No acceptar com a maduresa la desaparició gradual d’allò que ens ha ajudat a convertir-nos, finalment, en les persones que sempre havíem volgut ser.

Perquè hi ha una forma de fer-se mal que gaudix d’un prestigi social extraordinari: la d’obeir sense convicció, renunciar sense necessitat i fingir sense descans. Tot això pot resultar educat, respectable i fins i tot admirable als ulls dels altres. Però no necessàriament és correcte. I molt menys és una forma de cuidar-se o de cuidar honestament les persones que ens envolten.

Potser ja era hora de deixar de considerar que actuar bé significava actuar d’acord amb el que s’esperava de nosaltres. Potser la verdadera responsabilitat començava en el moment en què érem capaços de preguntar-nos si allò que fèiem responia a una convicció sincera o únicament a la necessitat de no decebre ningú.

I potser, si algun dia havia de justificar una decisió amb aquelles dues paraules, voldria que significaren una cosa completament diferent.

Que havia elegit quedar-se allí on realment volia estar. Que havia dedicat temps a les persones amb qui desitjava compartir-lo. Que havia defensat les coses que li donaven sentit a la vida i havia deixat d’inventar excuses per explicar per què li importaven tant. Que no havia necessitat construir una felicitat visible perquè havia preferit viure’n una d’autèntica.

Que havia intentat ser honest, encara que la sinceritat no sempre resultara còmoda. Que havia procurat no fer mal als altres, però tampoc havia convertit la necessitat de complaure’ls en una justificació per fer-se mal a si mateix.

Perquè, si per fer el que toca hem de fingir una felicitat que no sentim, abandonar allò que ens fa feliços i convertir-nos en algú que no volem ser, potser el que estem fent és, precisament, el que no toca.

I si alguna cosa mereixia realment aquell nom, era viure de tal manera que, quan ningú no ens mirara, no haguérem de continuar representant cap paper.