On acaba el soroll

Últimament pense molt en el temps.

No en el temps dels rellotges, ni en els anys que diu un document que tinc. Pense en una cosa molt més difícil d’explicar: en la sensació que el temps ha canviat de lloc. Abans estava davant de mi, però ara també el sent darrere.

I això ho canvia tot.

Durant molts anys vaig viure amb aquella arrogància involuntària de qui creu que sempre quedarà temps. Temps per decidir. Per equivocar-se. Per començar de nou. Per dir el que no havia dit. Per atrevir-se a fer alguna cosa que feia por. Fins i tot temps per deixar passar els anys sense preguntar-se massa si aquella era exactament la vida que volia. Sempre hi havia un després. Últimament ja no n’estic tan segur.

No és que pense constantment en la mort. No va d’això. És una sensació molt més quotidiana i, precisament per això, més inquietant. És mirar arrere i descobrir que ja hi ha molt de camí recorregut. Persones que han passat. Decisions que no es poden desfer. Versions de mi que ja no existeixen i altres que comencen a existir ara. Llocs als quals no tornaré de la mateixa manera.

I aleshores apareix una pregunta que durant anys vaig poder evitar:

si hui poguera elegir la meua vida de nou, l’elegiria?

Em costa fins i tot escriure-la. Perquè hi ha preguntes que, una vegada formulades, ja no tornen al lloc d’on han eixit. No sé la resposta. I potser això és el que més em desconcerta.

Durant molt de temps vaig pensar que fer-se major consistia precisament en el contrari: anar aclarint les coses. Saber qui eres. Saber què volies. Construir una vida i, d’alguna manera, arribar a habitar-la amb aquella serenitat que imaginem que tenen els adults quan encara no ho som.

Però a mi m’està passant una cosa estranya. Cada vegada tinc menys certeses.

Em qüestione decisions que un dia em van semblar evidents. Em pregunte quantes coses faig perquè encara les vull i quantes perquè fa massa temps que les faig. Quantes parts de la meua vida he elegit jo i quantes han anat quedant allí, sedimentades, simplement perquè un dia vaig prendre una decisió i després en va vindre una altra, i una altra, fins que totes juntes van acabar semblant inevitables.

I és ací on pense en la gàbia. No en una gàbia imposada. Eixa seria fàcil de reconéixer. Pense en una molt més perillosa. La que vas construint tu mateix. Un barrot pot ser una decisió raonable. Un altre, una responsabilitat. Un altre, la por de fer mal. Un altre, la necessitat de no decebre ningú. Un altre, la seguretat. Un altre, simplement, el costum.

I cap d’ells sembla una gàbia quan el poses. Fins que un dia mires al teu voltant. El més inquietant és que dins d’una gàbia així es pot viure bé. Pots decorar-la. Pots estimar-hi dintre. Pots riure-hi. Pots construir records preciosos entre els barrots. Pots arribar fins i tot a oblidar que existeixen. Potser per això resulta tan difícil mirar-los.

Perquè qüestionar la gàbia no significa menysprear tot el que hi ha dins. I perquè obrir una porta tampoc significa necessàriament travessar-la. De vegades només necessites saber que encara podries fer-ho. Això és el que em preocupa de debò: no descobrir un dia que estava tancat, sinó descobrir que feia anys que la porta estava oberta i jo havia deixat de mirar-la. Que havia confós la pau amb el costum. La responsabilitat amb la renúncia. La seguretat amb la felicitat. I que, a força d’ajornar determinades preguntes, havia acabat vivint com si ja les haguera respost.

Potser per això últimament sent una urgència que abans no sentia. No és l’urgència de fugir. És l’urgència de no continuar vivint per inèrcia.

De mirar les persones que estime i saber per què les vull al meu costat. De mirar les coses que faig i preguntar-me si encara em representen. De distingir entre el que conserve perquè ho estime i el que conserve simplement perquè perdre-ho em fa por. De tornar a elegir, fins i tot allò que ja havia elegit. Perquè quedar-se també hauria de ser una decisió.

I jo no vull arribar al final d’aquest camí descobrint que vaig passar massa temps protegint la vida que tenia i massa poc preguntant-me per la vida que volia.

No sé què faré amb totes aquestes preguntes. Potser res. Potser molt.

Però ja no puc fingir que no les he escoltades.

El temps ha canviat.

Abans em deia: «ja ho faràs».

Ara em pregunta:

«I si no és ara, quan?»