On acaba el soroll

Havien triat un lloc tranquil. Potser massa.

A aquella hora quedava poca gent a la terrassa i el sol començava a baixar darrere dels edificis. La llum arribava de costat, més groga, i feia que qualsevol cosa semblara una mica més important del que era: els gots damunt la taula, les mans d’ella al voltant d’una tassa que ja devia estar freda, les fulles dels arbres movent-se amb un vent que cap dels dos notava.

Ella havia parlat durant una estona. Ell l’havia deixada fer.

— No estic fugint.

Ho digué mirant la tassa.

Ell tardà uns segons a contestar.

— No he dit que ho estigues fent.

— Però ho penses.

Ell somrigué molt lleument.

— Pense moltes coses.

— Ja.

— És un dels meus defectes més encantadors.

Ella alçà els ulls i, malgrat tot, somrigué.

Només un instant.

Ell ho va veure.

I potser va ser precisament aquell somriure el que va fer més difícil continuar.

— No puc seguir així — digué ella —. No perquè tu hages fet res malament. És que… em genera massa contradiccions.

— Ho sé.

— No, no ho saps.

— Probablement no.

Ella respirà ben a fons.

— La meua vida està feta.

Ell assentí.

— Sí.

— Hi ha moltes coses darrere. No puc començar a qüestionar-m’ho tot perquè aparega algú i…

Es va interrompre.

— ¿I què? —preguntà ell.

— No ho sé.

— Sí que ho saps.

Ella el mirà amb una certa duresa.

— No faces això.

— Què?

— Això. Fer-me dir les coses.

Ell abaixà els ulls.

— Perdona.

Durant uns segons només s’escoltà el soroll d’una cadira arrossegant-se en una altra taula.

— Em fas sentir bé —digué finalment ella.

Tan baix que quasi semblava una confessió feta a la tassa.

Ell no digué res.

— Massa bé, potser.

— No sabia que això poguera ser un problema.

— Doncs ho és.

— Ja ho veig.

— Amb tu em sent… —buscà la paraula—. Vista.

Ell continuà callant.

— Em dius coses que ningú no m’havia dit. Veus coses en mi que jo… no sé. Potser ni tan sols sé si estan ahí.

— Estan.

Ella deixà escapar una rialla breu.

— Veus? Això.

— Què?

— Això és exactament el que fas.

— Què he fet ara?

— Dir-ho com si fora evident.

— Per a mi ho és.

Ella apartà la mirada.

Aquella vegada el silenci durà més.

— ¿Entens ara per què necessite apartar-me?

Ell va assentir lentament.

— Crec que sí.

Ella semblà alleujada.

— Gràcies.

— Però entendre-ho no significa que pense que tot estiga resolt.

Ella tornà a mirar-lo.

— Ja estem.

— No vull convéncer-te de res.

— Doncs no ho faces.

— No ho faré.

Ell agafà el got, en begué un glop i el tornà a deixar exactament al mateix lloc.

— Si necessites que jo no estiga, no estaré.

Ella parpellejà. Aquella frase havia arribat sense dramatisme i potser per això li va fer més mal.

— No ho digues així.

— Com vols que ho diga?

— No sé.

— Jo tampoc.

Ella es fregà un dit amb l’altre.

— És que no és contra tu.

— Ja ho sé.

— Necessite recuperar la meua vida.

— També ho sé.

— Tornar a estar tranquil·la.

—Ho entenc.

— Doncs ja està.

Ell la mirà.

— Ja està.

Però alguna cosa en la manera de repetir-ho va fer que ella arrufara el front.

— Què?

— Res.

— Et conec.

Ell somrigué.

— Això també és part del problema, supose.

— Digues-ho.

— No sé si vols sentir-ho.

— Ara digues-ho.

Ell va mirar un moment cap al carrer.

— Crec que allunyar-te de mi pot fer que deixes de patir per mi. El que no sé és si farà desaparéixer tot el que has descobert sobre tu.

Ella no contestà.

— No vull convertir açò en una tragèdia —continuà ell—. Ni dir-te que estàs equivocant-te. Potser és exactament el que has de fer.

— Aleshores?

— Que una decisió siga coherent no significa que tot el que elimina fora roín.

Ella es quedà quieta.

— Jo no he dit que tu sigues roín.

— No parle de mi.

— Doncs de què?

— De tu.

Ella el mirà sense entendre’l.

— De la persona que eres quan estem junts.

— Soc la mateixa persona.

— Clar que sí.

Ell somrigué.

— Però no sempre eres igual.

Ella va apartar una mà de la tassa.

— No t’entenc.

— Reies diferent.

— Quina estupidesa.

— Probablement.

— La gent no riu diferent.

— Tu sí.

Ella negà amb el cap, però havia aparegut una altra vegada aquell somriure.

— Eres idiota.

— També.

Ell va deixar passar uns segons.

— Em contaves coses absurdes.

— Sempre conte coses absurdes.

— Però me les contaves perquè sabies que jo voldria escoltar-les.

El somriure desaparegué lentament.

— M’escrivies quan et passava alguna cosa. Important o no. M’enviaves qualsevol tonteria que t’havia fet gràcia. De vegades només per dir-me una frase. I jo tenia la sensació que, durant un moment, no havies de ser res per a ningú.

Ella baixà els ulls.

— No continues.

Ell callà.

Aquesta vegada fou ella qui reprengué la conversa.

— ¿Què vols dir amb això?

Ell pensà abans de respondre.

— Que potser no només t’agradava com jo et tractava.

Ella esperà.

— Potser també t’agradava qui eres tu quan estàs amb mi.

Alguna cosa canvià en la cara d’ella.

No fou sorpresa exactament. Més bé el gest de qui sent formulada una cosa que portava temps sabent sense haver-li posat paraules.

— Això no és just.

— Per què?

— Perquè fa que siga més difícil.

— No era la meua intenció.

— Però ho fa.

— Ho sé.

Ella es passà una mà pels cabells.

— Jo només vull que tot torne a estar bé.

— Pot tornar a estar bé.

— No sembla que ho cregues.

— Sí que ho crec. El que no sé és si «estar bé» significa necessàriament tornar a ser exactament qui eres abans.

Ella el mirà.

— Abans estava bé.

— No he dit que no.

— Ho sembla.

— No. I tampoc pense que jo haja vingut a salvar-te de res. Déu me’n guard.

Ella somrigué de nou.

— Menys mal.

— Seria insuportable.

— Molt.

— Però potser…

Es detingué.

— Què?

— Potser jo no he creat res.

— No?

— Potser només he encés el llum.

Ella no va respondre.

— La tendresa que t’agradava ja era una necessitat teua. Les ganes de sentir-te valorada no les vaig inventar jo. La dona que es reia de les meues estupideses ja existia. La que esperava un missatge. La que es deixava dir coses boniques encara que després no sabera què fer amb elles. La que descobria que podia agradar-li molt que algú tinguera curiositat per ella…

— Para.

Ell parà.

Ella tenia els ulls humits, però no plorava.

— Això és precisament el que no vull escoltar ara.

Ell assentí.

— D’acord.

Passaren uns segons.

— Ho veus? —digué ella—. Per això necessite distància.

— Sí.

— Perquè si no, no pare de pensar.

— Sí.

— De qüestionar-me coses.

— Sí.

— De sentir.

Ell abaixà la mirada.

— Sí.

Ella inspirà profundament.

— Necessite deixar de sentir tot això.

Ell no contestà immediatament.

— Potser.

Ella va alçar els ulls.

— ¿Potser?

— No sé si deixar de veure’m farà que deixes de sentir-ho. Probablement farà que deixe de fer tant de soroll.

— Ja seria molt.

— Sí.

— No em sembla poc.

— A mi tampoc.

Ella el mirà amb certa sorpresa. Potser esperava que discutira, que insistira, que convertira la seua decisió en una batalla.

Però ell no ho va fer.

— Si això et dona pau —digué—, jo no tinc dret a llevar-te-la.

Ella va empassar saliva.

— Gràcies.

— Però…

Ella tancà els ulls.

— Sabia que hi havia un però.

— Un de menudet.

— Els teus «peròs menudets» solen ser terribles.

Ell va somriure.

— Només vull que no confundisques una cosa amb una altra.

— Quines coses?

— Deixar de parlar amb a mi i deixar tot açò.

Ella no digué res.

— Pots decidir que no vols aquesta relació. Pots decidir que la vida que tens és la vida que vols. Pots pensar que seguir alimentant açò acabaria fent mal a massa gent, inclosa tu. Tot això ho puc entendre.

— Però.

— Però no necessites convertir el que ha passat en un error perquè la decisió siga correcta.

Ella es quedà mirant-lo.

— No necessites pensar que estava malament sentir-te bé.

Silenci.

— Ni que estava malament sentir-te vista. Ni que eres una altra persona. Ni que tot açò era una espècie de bogeria que ara toca corregir i oblidar.

Ella mirà cap al carrer.

— És més fàcil així.

— Ja.

— Si pense que no devia haver passat…

— Ho sé.

— …és més fàcil deixar-ho arrere.

— Segurament.

— Aleshores?

Ell va arronsar els muscles.

— Que potser el més fàcil i el més verdader no són sempre la mateixa cosa.

Ella deixà escapar l’aire lentament.

— No sé què vols que faça amb tot això.

— Res.

— Alguna cosa voldràs.

— No.

Ell la mirà amb una tendresa que ella va haver d’esquivar.

— No et demane que em tries.

Ella apretà els llavis.

— Ni que canvies la teua vida. Ni que convertisques el que hem tingut en una història que necessàriament havia d’arribar a algun lloc.

— Llavors què?

— Que no et negues el que has sentit només perquè has decidit no continuar sentint-ho amb mi.

Ella va quedar-se immòbil.

Una parella passà caminant per davant de la terrassa. Algú va riure a l’altre costat del carrer. El món tenia aquella crueltat involuntària de continuar funcionant quan dues persones estaven intentant entendre alguna cosa que, per a elles, ho ocupava tot.

— Potser sí que estic fugint —digué ella finalment.

— No necessàriament.

— Abans has dit…

— He dit que evitar redueix el dolor. I és veritat. Però posar distància també pot ser una decisió coherent. No tot el que s’abandona s’abandona per covardia.

Ella jugà amb la vora de la tassa.

— I com sé la diferència?

Ell pensà.

— No ho sé.

— Fantàstic.

— Ja t’he dit que pense moltes coses, no que tinga respostes.

Ella rigué.

Aquella vegada de veres.

I ell la mirà.

Ella ho notà.

— No.

— Què?

— No em mires així.

— Així com?

— Com si volgueres guardar aquest moment.

Ell va apartar els ulls.

— Perdona.

— No he dit que em moleste.

I aquella frase quedà entre els dos, viva i inútil.

Ella fou qui la trencà.

— Supose que la diferència està en què faça després.

Ell tornà a mirar-la.

— Potser.

— Si m’allunye de tu i continue amb la meua vida…

— Sí.

— …però intente entendre per què tot açò m’ha afectat tant…

Ell assentí.

— Per què necessitava sentir-me així.

— Sí.

— Per què m’importava tant que em preguntares com estava.

— Sí.

— O que em digueres coses boniques.

— O que te les cregueres durant cinc minuts.

Ella somrigué.

— Alguna vegada deu haver sigut més de cinc.

— Set, màxim.

Ella negà amb el cap.

Després tornà a posar-se seriosa.

— Potser això sí que m’ho he de quedar.

Ell no digué res.

— No tu —afegí ella ràpidament.

Ell va somriure.

— Ho havia entés.

— Ja.

— Encara que ha sonat fatal.

— Calla.

Per primera vegada en tota la vesprada, el silenci no resultà incòmode.

Ella mirà les seues mans.

—Potser he descobert que necessite tendresa.

Ell no respongué.

— O sentir-me admirada de tant en tant. No sé. Que algú tinga curiositat per mi. Que em pregunte com estic i no siga només una fórmula. Sentir que algú veu coses en mi que jo… havia deixat de veure.

Va alçar els ulls.

— Sentir-me atractiva.

Ell somrigué.

— Ho eres abans de conéixer-me.

— Ja ho sé.

— Bé. No estava segur.

— Idiota.

— Perdó.

Ella tornà a mirar la tassa.

— I il·lusionar-me. Jugar. Riure. Esperar un missatge com una adolescent imbècil…

— Això últim era especialment preocupant.

Ella rigué entre llàgrimes.

— Eres imbècil.

— De vegades un poc

— Molt.

Ella es va eixugar discretament una llàgrima amb el dit.

— Potser hi havia una versió de mi que feia molt de temps que no habitava.

Ell deixà de somriure.

No perquè la frase fora trista, sinó perquè havia arribat a algun lloc.

— Potser —digué.

Ella el mirà.

— I ara què faig amb ella?

Ell va respirar profundament.

Allí estava.

La pregunta que durant tota la conversa havien anat envoltant sense saber-ho.

Ell podria haver dit moltes coses. Que es quedara. Que ho intentaren. Que no tinguera por. Que aquella dona era més autèntica que l’altra. Que una vida que obliga a amputar una part d’un mateix no mereix ser conservada.

Però totes aquelles respostes haurien tingut massa d’ell.

I aquella pregunta, finalment, ja no parlava d’ell.

— No ho sé —digué.

Ella va abaixar els ulls.

— Però crec que aquesta és la pregunta.

— Quina?

Ell esperà fins que ella tornà a mirar-lo.

— Què fas ara amb la dona que has descobert que també eres.

Ella es quedà completament quieta.

— No què fas amb mi —continuà ell—. Això ja ho has decidit.

Ella va fer un gest dolorós.

— No ho digues així.

— Està bé. De veres.

La llum havia baixat molt. Algú encengué els fanals de la terrassa i, durant un segon, tots dos miraren cap amunt, com si agraïren qualsevol excusa per deixar de mirar-se.

— Ni tan sols què fas amb el que sents per mi —afegí ell—. Això també passarà. O canviarà. O acabarà ocupant un lloc que ara no podem imaginar.

— I aleshores?

— Què fas amb tu ara que saps això de tu.

Ella va quedar-se pensant.

— És una pregunta horrible.

— Sí.

— Preferia quan el problema eres tu.

Ell rigué.

— Jo també. Era molt més senzill eliminar-me.

Ella li pegà una puntada suau per davall de la taula.

— No faces bromes amb això.

— Perdó.

Però ella encara somreia.

Passaren uns segons.

— Podria tornar a la meua vida —digué— i intentar donar-li un lloc a aquesta part de mi.

— Sí.

— Sense tu.

Ell tardà una fracció de segon massa a contestar.

— Sí.

Ella ho va notar. Naturalment que ho va notar. Però aquesta vegada no digué res.

— Potser això és el que em fa més por —continuà—. Que no sé si podré.

— Què?

—Tornar a ser com abans.

Ell la mirà llargament.

— Potser no has de fer-ho.

Ella respirà fondo.

— Abans era feliç.

— No ho dubte.

— Aleshores per què no hauria de voler tornar?

— Perquè saber una cosa canvia la persona que la sap.

Ella frunzí el front.

— Això sona a una de les teues frases.

— Ho és. Me l’acabe d’inventar.

Ella somrigué.

Ell també.

— Pots renunciar a mi —digué després—. I potser has de fer-ho. Però no sé si pots tornar a desconéixer-te.

Ella deixà de somriure.

El vent havia augmentat una mica. Un floc de cabells li travessà la cara i ella se’l col·locà darrere de l’orella.

Ell pensà que recordaria aquell gest.

No ho digué.

— Així que no creus que evitar-me solucione res.

— No. Crec que pot solucionar moltes coses.

Ella semblà sorpresa.

— Pot donar-te distància. Pot fer que deixes d’estar pendent de mi. Que els sentiments baixen d’intensitat. Que recuperes espai mental. Que pugues mirar la teua vida sense que jo estiga constantment enmig. Tot això és real.

— Però no soluciona açò.

Ell negà amb el cap.

— No necessàriament.

— Perquè tu només eres…

— No digues «el detonant». Em fa sentir com una bomba.

Ella va riure.

— Anava a dir el mirall.

Ell callà.

— Tu eres el mirall —continuà ella—. Però el que vaig veure era meu.

Ell assentí.

— Sí.

I aquella vegada cap dels dos necessità afegir res.

El cambrer començava a retirar les taules buides.

Ella mirà l’hora.

— Me n’he d’anar.

— Ja.

Cap dels dos es mogué.

— Açò és ridícul —digué ella.

— Bastant.

— He dit que me n’he d’anar i continuem asseguts.

— Tècnicament no has especificat quan.

Ella somrigué.

— Ara.

— Ah.

Ell s’alçà.

Ella també.

Durant un instant quedaren l’un davant de l’altra sense saber quin gest corresponia a aquell moment. Una abraçada semblava massa. No abraçar-se semblava absurd.

Fou ella qui reduí la distància.

Ell la va abraçar sense força, com si tinguera por que qualsevol pressió poguera interpretar-se com una petició perquè es quedara.

Ella, en canvi, l’abraçà fort.

Només uns segons.

Quan es separaren, ell no digué res.

Ella tampoc.

Va fer dos passos i es detingué.

— Una cosa.

— Què?

— No pense que haja sigut un error.

Ell la mirà.

— Encara que faça mal

Ell assentí.

Ella continuà caminant.

— Ei! —la cridà.

Ella es girà.

Ell dubtà.

— Cuida-la.

— A qui?

Ell somrigué.

— A eixa dona.

Ella el mirà durant uns segons.

Després va somriure d’aquella manera que ell havia dit que era diferent.

— Ho intentaré.

I se n’anà.

Ell es quedà mirant-la fins que desaparegué carrer avall.

No sabia si tornarien a parlar. No sabia si la distància acabaria convertint-los en dos records amables o si, al cap d’un temps, trobarien alguna forma nova d’existir en la vida de l’altre. Tampoc sabia si ella arribaria a casa convençuda de la decisió o ploraria al primer semàfor.

Però començava a entendre que aquella no era la pregunta important. Potser algunes persones no arriben a la nostra vida per quedar-s’hi. Potser tampoc arriben per salvar-nos, completar-nos ni demostrar-nos que la vida que teníem era equivocada. De vegades fan una cosa molt més senzilla i molt més irreversible.

Encenen el llum.

I després poden anar-se’n.

Però allò que hem vist sota aquella llum ja no torna completament a la foscor.